diumenge, 5 de febrer del 2012
Mishima - Cert, clar i blau
Tan cert, com que tu i jo som altres;
tan cert, com que no hi ha res més.
Tan clar, com que la nit ens espera;
tan clar, com que no ho fa per tothom.
Llavors, tan breu, com qui no espera resposta;
tan breu, com qui sap el que diu.
Ara, i aquí, t'estimo.
diumenge, 29 de gener del 2012
A propòsit del despropòsit
Durant el temps que ha durat el judici a Camps i Costa, pel "presumpte" delicte de suborn de funcionari, hem assistit a un gavadal d'actuacions més prompte dignes d'un espectacle d'entreteniment i ficció que no pas d'una actuació de la justícia envers un fet molt greu, com ara el d'acceptar vestits, o bé diners, vacances pagades o un xalet a Moraira; l'acció d'afavorir una determinada persona i deixar-se influenciar aprofitant el càrrec que ostentes ha de ser perseguida i penada.
Així doncs, el judici era l'oportunitat perfecta perquè la justícia es reivindicara, com a eina al servei de la societat, i no pas dels poders polítics i econòmics, sempre beneficiant a qui més té.
Bé, aquest muntatge ha estat un dels més grans esdeveniments estrambòtics que ha patit el País Valencià.
Després de guanyar, una altra vegada, les eleccions, tot i ser conscient la població de la trama Gürtel, de la corrupció del partit, del balafiament dels nostres diners, de l'espoli que patim, que estem en fallida econòmica, damunt de tot açò, encara obtenen el 49.4% dels vots, és a dir, només han perdut el 3% després d'eixir a la llum la realitat de qui ens esta(va) governant.
Estes dades, si bé no reflectixen realment la realitat del poble valencià, ben cert és que deixen veure que un de cada tres valencians els ha votat en 2011, no la meitat però sí una tercera part. Bé està.
Amb este context social i polític, que es veu que està en constant evolució i molt diversificat, van pensar els caps desperts del PSCV (perquè això de PV no s'ho creu ningú), fem un jurat popular i que decidisca el poble. "Bona idea, segur que triomfem", es devien dir.
El judici ha sigut més prompte un circ mediàtic, d'autobusos passant per tapar les manifestacions, de vanaglòries, d'acusacions febles i poc preparades i d'un jurat que sembla que ja tenia clar el que anava a passar, abans de la celebració del judici.
Però toca! Que ha sigut per 5 a 4, a punt de tombar-los han estat...
Bah!
Jo ja pensava que se n'eixirien, no era molt difícil de preveure que, per unes coses o altres, quedarien lliures el que fot, és que s'hagen rigut d'eixa manera de la gent, de la gent que tenim consciència del que passa, que no ens deixem arrossegar per la massa aborregada; perquè d'ells es riuen tots els dies i es veu que els agrada ser objecte de mofa.
Perquè muntar tot açò, per a demostrar que són els més demòcrates, els més honrats, els més nobles, perquè els seus fidels tinguen el pi(u)t més unflat de pensar que són més "bons valencians" votant esta colla de botxins (PPSOE, no ens enganyem!), no feia falta. Ja ho saben.
En fi, que als valencians encara ens passa poc.
diumenge, 13 de març del 2011
Fins a on arribem

Anit ens anàrem un amic i jo a l'MTV Winter que, com cada any, és a la Ciutats de les Arts i de les Ciències a València i, entre actuació i actuació, anàrem a fer un mos al CC El Saler.
Enguany vàrem estar al 100 Montaditos, i esta és la conversa que mantinguérem la cambrera i jo:
Cambrera: Hola.
Jo: Bona nit!
C: Decidme.
Jo: Em poses, per favor, dos gerres de cervesa?
C: Uy "jarres"! Vosotros no sois de por aquí.
Jo: Ah no? I d'on som?
C: No sé pero de aquí seguro que no.
(En este moment ja se'm va començar a calfar la sang, així que només volia tallar la comunicació el més aviat possible)
Jo: I em poses també dos montats de l'u, u del sis i un altre del setze.
C: Cómo?
Jo: Dos de l'u, u del sis i un altre del setze.
C: Setze?
Jo: Sí, setze.
C: No serà desset?
Jo: No, setze. (I li'l mostre en la llista).
Just en eixe moment una altra cambrera li diu a la que m'estava atenent:
C2:Que no sabe hablar en castellano? (gràcies per no dir espanyol)
C1 (la que m'estava atenent): Yo? Claro que sí.
C2: No, tú no, él!
C1: Ah, y yo que sé, parece que no.
(S'ha d'entendre el menyspreu amb el que ho deien)
Tornem a la nostra conversa.
C: Ah dieciseis! Entendía desset que es diecisiete.
Jo: No, era el setze.
C: Vale dime tu nombre.
Anava a dir Gini però, per tal d'agilitzar li vaig dir:
Jo: Carles.
C: Vale aquí lo tienes.
Quina és la meua sorpresa quan arribe a la taula i em veig en "nombre" CARLOS
Bé, és lamentable que tinguem este tipus d'episodis ací; jo l'haguera traduït la paraula sense cap tipus de problema, però eixa xuleria, eixe despotisme, eixe menyspreu i eixa prepotència em varen encendre i, com que m'entenia no sé per quin motiu hauria de dir-li en castellà una paraula que, ella estava encabotada en que era diferent, buscant qualsevol tipus de diferència entre el "català barceloní" que ella va assumir que jo parlava i el seu "valencià de tota la vida", perquè clar, ella en sabrà molt, de valencià, i "jo a casa no el parle, però l'entenc, i tu el que parles no és valencià" o "en ma casa hem parlat valencià tota la vida i tu no parles valencià" o "Si en Catalunya no et contesten en castellà jo per què he de contestar-te en català?".
Per desgràcia estos conflictes són més habituals del que en pensem, i hem de canviar des de les arrels açò, perquè si no és així, no ho farem de cap manera.
dimarts, 22 de febrer del 2011
Sí a TV3

És del tot engrescador i encoratjador veure, ahir a la vesprada, la nombrossísima concentració de persones que es van reunir a la Pç de la Mare de Deu de València al voltant de les 19.00 per a recolzar les emissions de TV3 al País Valencià i, sobretot, per denunciar a un govern cada vegada més intolerant.
Esta concentració, segons dades dels organitzadors, de vora 3000 persones, té més mèrit si cap en que era un dilluns, havia sigut convocada per xarxes socials i només tres dies abans de que es produïra.
També és digna de menció cadascuna de les concentracions que, a diferents indrets del País Valencià i del Principat, s'han realitzat arran del tancament de les emissions de TV3.
Ara bé, el que em preocupa en estos moments és que esta acció es quede només en això, una concentració, ja que hem de lluitar per recuperar el que és nostre, i ser perseverants, i dir a les urnes que ja n'hi ha prou; de corrupció, de caciquisme i de botiflerisme.
El nostre poble, el valencià, és expert en deixar córrer cada atac que pateix, en oblidar com l'estat i els seus delegats es riuen d'ell, de nosaltres; i no només no planta cara, sinó que ho entén com que està bé; ja siga per complicitat, o bé pel pensament que no hi ha cap cosa a fer per canviar les coses.
El gran problema que tenim, és la falta d'organització, no hem de cremar-nos amb obligacions, sinó dosificar les nostres forces i, pacíficament i ordenadament, fer servir la nostra condició de poble, per respondre a cada atac, de manera insistent, que se'ns escolte ben fort; això no podran mai, callar-nos, almenys de forma democràtica.
Espere que esta reivindicació, de veure TV3, no caiga en l'oblit i només es recorde els dies 25 d'abril i 9 d'Octubre a les manifestacions vespertines; sinó que la gent se n'adone d'una vegada que hem de canviar de representants, hem de triar un que faça servir la condició d'elegit pel poble, i treballe per a ell, no en contra d'ell i a favor només d'uns quants.
Prova d'açò és que reconegudes figures del panorama pepero al nostre País, com ara el President de la Diputació, Alfonso Rus o el batlle de Castelló, Alberto Fabra, han fet una crida a que es torne a emetre TV3 al nostre país.
http://www.vilaweb.cat/noticia/3851683/20110222/discrepancies-dins-pp-tancament-tv3.html
D'altra mà, i malgrat les desconveniències, el nostre poble també es caracteritza pel caràcter bregador, i pel gust en aconseguir empreses difícils, i per això espere que esta vegada no siga menys, i desitge aconseguir una victòria, que voldrà dir que anem en el bon camí, el camí d'aconseguir alliberar la nostra terra de l'ocupació.
Per això hem d'estar units i no vindre'ns avall davant cap cosa, l'enemic és fort, i té molt guanyat, però de més verds en maduren.
dijous, 30 de setembre del 2010
Després del 29-S
Ahir va ser la anunciada Vaga General, una vaga que arriba tard i mal, tard perquè duem més de dos anys en crisi, i mal perquè ningú s'ho creu.
Qui va a creure, a estes altures, a UGT i CCOO que, malauradament, són els sindicats majoritaris; i, malauradament, els menys demòcrates, malgrat que presumeixen d'això.
Jo entenc que la vaga és un dret, però qui vol la fa, i qui no vol, no; això mostra la solidaritat de cadascú.
Novament, ens trobem amb un país desfet, un país que no és capaç d'unir-se per cap cosa, un país moralment abatut, un país destrossat, un país que va pegant bacs, un país titella d'un estat que fa i desfà al seu plaer, amb un govern sucursal d'este estat, amb una gent perduda que no sap cap a on va i cap a on vol anar.
Ja l'ambient venia calfat per la brutal i desproporcionada actuació policial al carrer Colom de València durant el matí
http://www.youtube.com/watch?v=jOEJvpXF31U&feature=player_embedded
http://www.diagonalperiodico.net/Valencia,12078.html
No és tant les vora 90.000 persones que diuen que hi havien a la manifestació de la vesprada envers el govern i la seua reforma laboral, com els resultats electorals.
D'ací un any i mig, quan siguen les generals, tot continuarà igual, per molt que lluitem, la gent no vol adonar-se que ens estan furtant els diners, el pa dels nostres fills, el sustent dels nostres aturats, la jubilació dels nostres pares, la nostra pròpia, les partides per a educació, sanitat, cultura, benestar... és que ens estan furtant, com duen fent durant tres-cents tres anys, la nostra identitat com a poble, la nostra dignitat com a nació.
Però, si no som capaços de posar-nos d'acord, ja no sobre a on volem anar, sinó de contra què hem d'anar, somniar amb un futur millor es queda en això, en un somni.
Malgrat tot este discurs tan pessimista, tinc l'esperança que açò algun dia canvie, la gent responga, s'organitze i lluite per un futur millor.
Qui va a creure, a estes altures, a UGT i CCOO que, malauradament, són els sindicats majoritaris; i, malauradament, els menys demòcrates, malgrat que presumeixen d'això.
Jo entenc que la vaga és un dret, però qui vol la fa, i qui no vol, no; això mostra la solidaritat de cadascú.
Novament, ens trobem amb un país desfet, un país que no és capaç d'unir-se per cap cosa, un país moralment abatut, un país destrossat, un país que va pegant bacs, un país titella d'un estat que fa i desfà al seu plaer, amb un govern sucursal d'este estat, amb una gent perduda que no sap cap a on va i cap a on vol anar.
Ja l'ambient venia calfat per la brutal i desproporcionada actuació policial al carrer Colom de València durant el matí
http://www.youtube.com/watch?v=jOEJvpXF31U&feature=player_embedded
http://www.diagonalperiodico.net/Valencia,12078.html
No és tant les vora 90.000 persones que diuen que hi havien a la manifestació de la vesprada envers el govern i la seua reforma laboral, com els resultats electorals.
D'ací un any i mig, quan siguen les generals, tot continuarà igual, per molt que lluitem, la gent no vol adonar-se que ens estan furtant els diners, el pa dels nostres fills, el sustent dels nostres aturats, la jubilació dels nostres pares, la nostra pròpia, les partides per a educació, sanitat, cultura, benestar... és que ens estan furtant, com duen fent durant tres-cents tres anys, la nostra identitat com a poble, la nostra dignitat com a nació.
Però, si no som capaços de posar-nos d'acord, ja no sobre a on volem anar, sinó de contra què hem d'anar, somniar amb un futur millor es queda en això, en un somni.
Malgrat tot este discurs tan pessimista, tinc l'esperança que açò algun dia canvie, la gent responga, s'organitze i lluite per un futur millor.
dilluns, 30 d’agost del 2010
Reflexions d'EH
Després de gairebé una setmaneta per Euskal Herria, he vingut amb les forces renovades, una redistribució dels mobles del meu cap i sobretot, una sensació de no sé què que m'està envaint contínuament, em sent més pensatiu de l'habitual i no sé molt bé a què és degut...
D'altra banda, em va sorprendre, molt desagradablement el panorama a Vitòria-Gasteiz.
Enguany a més d'estar la prohibició de posar elements abertzales als locals, han netejat la ciutat que donava gust, si s'esforçaren igual pel país com ho fan per esborrar tot rastre de resposta combativa segur que EH estaria molt millor...
Certament, l'element de neteja és una força prou emprada pels polítics, enguany, cap a Falles varen netejar tots els contenidors del centre de València, plens d'enganxines de JERPV.
Esta tàctica té una doble voluntat, per una banda, aconseguir que els turistes que vinguen a la ciutat no vegen que hi ha una resposta a l'imperialisme que els polítics de l'estat ocupant fan a casa nostra; d'altra banda desmotivar a la gent que construïm la resposta, fent inútil els nostres esforços de reflectir la nostra disconformitat, i fer pensar i engrescar a la gent a que s'anime a combatre també la desfeta que ens fan.
La resposta contrària he trobat en Bilbo, en l'Aste Nagusia.
L'Aste Nagusia és la setmana gran de Bilbo, les festes populars organitzades per les comparses bilbaïnes i que enguany compta amb dos menys per la prohibició de dues d'elles per posar fotos dels presos polítics bascos al local, cosa qual és lògica en tal que la majoria dels militants d'estes dues comparses són familiars i amics, i volen tindre-los a prop en estes dates festives.
La resposta popular ha sigut omplir el centre de Bilbo de fotografies, cartells i pancartes, igual que cadascuna de les comparses, en favor de la llibertat d'expressió, associació i ideològica, la llibertat de tot un poble.
Si la cosa és ben senzilla i democràtica, si eixos locals provoquen rebuig popular, la gent no anirà a ells, però si no el tenen, per què han de prohibir-les, i encara que el tinguen, el lliure mercat permet que cadascú pose el negoci u organització que vulga sempre i quan respecte als competidors i a la resta d'éssers del voltant.
El problema és que l'Ajuntament bilbaí vol controlar les festes, unes festes que nasqueren de la voluntat popular i són controlades pel poble, i els fot no poder ficar mà en les comparses, i per això intenten fotre-les... però s'han trobat a tota una ciutat enfront.
"La resposta col·lectiva no és possible o impossible, és necessària"
PAU ALABAJOS - EUSKADI BATEGA
http://www.goear.com/listen/d48f379/euskadi-batega-pau-alabajos-%28-amb-ruper-ordorika%29
D'altra banda, em va sorprendre, molt desagradablement el panorama a Vitòria-Gasteiz.
Enguany a més d'estar la prohibició de posar elements abertzales als locals, han netejat la ciutat que donava gust, si s'esforçaren igual pel país com ho fan per esborrar tot rastre de resposta combativa segur que EH estaria molt millor...
Certament, l'element de neteja és una força prou emprada pels polítics, enguany, cap a Falles varen netejar tots els contenidors del centre de València, plens d'enganxines de JERPV.
Esta tàctica té una doble voluntat, per una banda, aconseguir que els turistes que vinguen a la ciutat no vegen que hi ha una resposta a l'imperialisme que els polítics de l'estat ocupant fan a casa nostra; d'altra banda desmotivar a la gent que construïm la resposta, fent inútil els nostres esforços de reflectir la nostra disconformitat, i fer pensar i engrescar a la gent a que s'anime a combatre també la desfeta que ens fan.
La resposta contrària he trobat en Bilbo, en l'Aste Nagusia.
L'Aste Nagusia és la setmana gran de Bilbo, les festes populars organitzades per les comparses bilbaïnes i que enguany compta amb dos menys per la prohibició de dues d'elles per posar fotos dels presos polítics bascos al local, cosa qual és lògica en tal que la majoria dels militants d'estes dues comparses són familiars i amics, i volen tindre-los a prop en estes dates festives.
La resposta popular ha sigut omplir el centre de Bilbo de fotografies, cartells i pancartes, igual que cadascuna de les comparses, en favor de la llibertat d'expressió, associació i ideològica, la llibertat de tot un poble.
Si la cosa és ben senzilla i democràtica, si eixos locals provoquen rebuig popular, la gent no anirà a ells, però si no el tenen, per què han de prohibir-les, i encara que el tinguen, el lliure mercat permet que cadascú pose el negoci u organització que vulga sempre i quan respecte als competidors i a la resta d'éssers del voltant.
El problema és que l'Ajuntament bilbaí vol controlar les festes, unes festes que nasqueren de la voluntat popular i són controlades pel poble, i els fot no poder ficar mà en les comparses, i per això intenten fotre-les... però s'han trobat a tota una ciutat enfront.
"La resposta col·lectiva no és possible o impossible, és necessària"
PAU ALABAJOS - EUSKADI BATEGA
http://www.goear.com/listen/d48f379/euskadi-batega-pau-alabajos-%28-amb-ruper-ordorika%29
dilluns, 9 d’agost del 2010
Valenbisi

Des de fa uns mesos, s'està produint a la ciutat de València un fenomen gairebé nou per a nosaltres (els valencians capitalins d'a peu); seguint les grans (i no tant) ciutats europees s'està establint un sistema de lloguer de bicicletes públic a càrrec de l'Ajuntament de València: Valenbisi
El sistema pareix que té bon aspecte, traus un abonament anual per 18 euros i després cada vegada que agarres una bici et regalen la primera mitja hora i la resta és a 1 euro la següent mitja hora i tres euros cada hora següent.
Bo, el preu no està mal del tot, i a més estan fent "aparcaments" per tot arreu, així que, en principi, està bé la idea...
Fins ací trobe que és una bona idea.
Val, ara anem al punt de què és anar en bicicleta en la ciutat de València.
La nostra ciutat, des de temps immemorials ha estat una ciutat tradicionalment ciclista, principalment pel clima suau i la planícia del seu sol.
Però des que els animals de quatre rodes aterraren ací este mitjà de transport ha anat en decadència, propiciat també pel poc interès dels polítics en fomentar la utilització d'estos aparats tan ecològics i silenciosos.
Ara ens venen amb esta novetat però no avisen que caregem de carrils bici per tot arreu i que estos tenen el costum de desembocar en avingudes o s'acaben sense previ avís.
A més a més ara s'ha posat de moda per part de la policia local de la ciutat multar als ciutadans que circulen per la vorera en bicicleta, una mesura que puc arribar a entendre en tant que hi ha que respectar al vianant, però als ciclistes qui els respecta?
Agarreu qualsevol avinguda, Gran Via o carrer de més de tres carrils i a veure el que dureu sense morir de por; a mi em costa.
Clarament la bicicleta és un vehicle lent, almenys molt més lent que un cotxe o una moto, però per este motiu no ha de ser objecte de la ira dels conductors, ja que s'estan jugant la teua vida sense cap tipus de consideració.
Jo des d'ací anime a l'Ajuntament a que canvie esta política de bicicletes de lloguer per:
A) Més carrils bici
B) Campanyes de sensibilització a conductors
C) Mànega ampla als policies en tant que el ciclista no siga un perill per als vianants amb una conducció imprudent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
