divendres, 26 d’octubre de 2012

Eleccions a Euskadi

Estes eleccions han sigut una victòria de la democràcia i la voluntat de tot un poble, el basc, que després d’anys i panys de veure com el partit que agrupa una gran quantitat de veus era silenciat una vegada i una altra per tribunals espanyols ha aconseguit traure uns resultats que, veritablement, reflectixen de manera més fidel la realitat a Euskadi.   EH-Bildu, s'ha erigit com el canvi, la clau per avançar a Euskadi, amb més de 276.000 vots, és a dir, amb més del 25% dels vots.     Val a dir que Bildu, tot i haver perdut Donostia, ha passat a ser la tercera força més votada, però la història també ens fa veure que, a l'hora de triar lehendakari, els donostiarres sempre tendixen a triar entre PNB i PSE, que en estos casos acostumen a augmentar en nombre de vots, sobretot els primers.   Evidentment, estos resultats palesen que l'espanyolisme a Euskadi va en davallada, cosa que no sols era bo d'esperar, sinó que és més aviat lògica, segons el meu punt de vista.   Com era d'esperar, la caverna espanyolista no ha trigat a carregar contra la llibertat d'expressió, amb declaracions com "ahora vemos con crudeza el error del TC legalizando Bildu" per part d'Esperança Aguirre i "han conseguido muchos votos, pero eso no les convierte en demócratas, porque los nazis también tuvieron muchos votos" des d'UPyD.   Però no han dit, per exemple, que estan en contra que els partits presenten candidats imputats per corrupció, ni condemnen agressions verbals com "las leyes son como las mujeres, están para violarlas" dit per José Manuel Castelao, triat a dit pel PP com a President del Consell General de la Ciutadania Espanyola. Sort que va dimitir, però va deixar ben clar que tenia tot el suport del partit.   http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/castelao-les-lleis-com-les-dones-son-per-violar-les-2219795   També són ells els mateixos que es gasten mil euros en un sopar a l'avió per anar a veure la final de l'Eurocopa, que es veu que era un esdeveniment importantíssim. http://www.naciodigital.cat/noticia/47080/rajoy/gasta/1000/euros/pernil/whisky/avi/oficial   Però, a banda d'això, el missatge de fons que ens deixen també és preocupant; és a dir, consideren que és un atemptat contra la democràcia, simplement perquè no pensen com ells, que ja és fort. Tanmateix, que E-2000, un partit més que antidemocràtic, es presente, això tant els fa. Curiós, oi? D’altra banda, tenim els resultats. Si EH-Bildu ha tret 276.989 vots de 1.023.892, vol dir que el 27.05 per cent de les persones que ahir anaren a votar, els feren costat, i si hi ha un cens de 1.775.750 persones que reunixen les condicions necessàries per a votar a Euskadi, això és que el 15.60 per cent de les persones d'Euskadi està a favor d'eixe partit. I això em sembla un bon exercici de democràcia; molt més que no pas les desqualificacions barates i de mal gust que es gasten des de la caverna madrilenya.

diumenge, 5 de febrer de 2012

Mishima - Cert, clar i blau

Tan cert, com que tu i jo som altres; tan cert, com que no hi ha res més. Tan clar, com que la nit ens espera; tan clar, com que no ho fa per tothom. Llavors, tan breu, com qui no espera resposta; tan breu, com qui sap el que diu. Ara, i aquí, t'estimo.

diumenge, 29 de gener de 2012

A propòsit del despropòsit

Durant el temps que ha durat el judici a Camps i Costa, pel "presumpte" delicte de suborn de funcionari, hem assistit a un gavadal d'actuacions més prompte dignes d'un espectacle d'entreteniment i ficció que no pas d'una actuació de la justícia envers un fet molt greu, com ara el d'acceptar vestits, o bé diners, vacances pagades o un xalet a Moraira; l'acció d'afavorir una determinada persona i deixar-se influenciar aprofitant el càrrec que ostentes ha de ser perseguida i penada. Així doncs, el judici era l'oportunitat perfecta perquè la justícia es reivindicara, com a eina al servei de la societat, i no pas dels poders polítics i econòmics, sempre beneficiant a qui més té. Bé, aquest muntatge ha estat un dels més grans esdeveniments estrambòtics que ha patit el País Valencià. Després de guanyar, una altra vegada, les eleccions, tot i ser conscient la població de la trama Gürtel, de la corrupció del partit, del balafiament dels nostres diners, de l'espoli que patim, que estem en fallida econòmica, damunt de tot açò, encara obtenen el 49.4% dels vots, és a dir, només han perdut el 3% després d'eixir a la llum la realitat de qui ens esta(va) governant. Estes dades, si bé no reflectixen realment la realitat del poble valencià, ben cert és que deixen veure que un de cada tres valencians els ha votat en 2011, no la meitat però sí una tercera part. Bé està. Amb este context social i polític, que es veu que està en constant evolució i molt diversificat, van pensar els caps desperts del PSCV (perquè això de PV no s'ho creu ningú), fem un jurat popular i que decidisca el poble. "Bona idea, segur que triomfem", es devien dir. El judici ha sigut més prompte un circ mediàtic, d'autobusos passant per tapar les manifestacions, de vanaglòries, d'acusacions febles i poc preparades i d'un jurat que sembla que ja tenia clar el que anava a passar, abans de la celebració del judici. Però toca! Que ha sigut per 5 a 4, a punt de tombar-los han estat... Bah! Jo ja pensava que se n'eixirien, no era molt difícil de preveure que, per unes coses o altres, quedarien lliures el que fot, és que s'hagen rigut d'eixa manera de la gent, de la gent que tenim consciència del que passa, que no ens deixem arrossegar per la massa aborregada; perquè d'ells es riuen tots els dies i es veu que els agrada ser objecte de mofa. Perquè muntar tot açò, per a demostrar que són els més demòcrates, els més honrats, els més nobles, perquè els seus fidels tinguen el pi(u)t més unflat de pensar que són més "bons valencians" votant esta colla de botxins (PPSOE, no ens enganyem!), no feia falta. Ja ho saben. En fi, que als valencians encara ens passa poc.

diumenge, 13 de març de 2011

Fins a on arribem




Anit ens anàrem un amic i jo a l'MTV Winter que, com cada any, és a la Ciutats de les Arts i de les Ciències a València i, entre actuació i actuació, anàrem a fer un mos al CC El Saler.

Enguany vàrem estar al 100 Montaditos, i esta és la conversa que mantinguérem la cambrera i jo:

Cambrera: Hola.
Jo: Bona nit!
C: Decidme.
Jo: Em poses, per favor, dos gerres de cervesa?
C: Uy "jarres"! Vosotros no sois de por aquí.
Jo: Ah no? I d'on som?
C: No sé pero de aquí seguro que no.
(En este moment ja se'm va començar a calfar la sang, així que només volia tallar la comunicació el més aviat possible)
Jo: I em poses també dos montats de l'u, u del sis i un altre del setze.
C: Cómo?
Jo: Dos de l'u, u del sis i un altre del setze.
C: Setze?
Jo: Sí, setze.
C: No serà desset?
Jo: No, setze. (I li'l mostre en la llista).
Just en eixe moment una altra cambrera li diu a la que m'estava atenent:
C2:Que no sabe hablar en castellano? (gràcies per no dir espanyol)
C1 (la que m'estava atenent): Yo? Claro que sí.
C2: No, tú no, él!
C1: Ah, y yo que sé, parece que no.
(S'ha d'entendre el menyspreu amb el que ho deien)

Tornem a la nostra conversa.
C: Ah dieciseis! Entendía desset que es diecisiete.
Jo: No, era el setze.
C: Vale dime tu nombre.
Anava a dir Gini però, per tal d'agilitzar li vaig dir:
Jo: Carles.
C: Vale aquí lo tienes.

Quina és la meua sorpresa quan arribe a la taula i em veig en "nombre" CARLOS

Bé, és lamentable que tinguem este tipus d'episodis ací; jo l'haguera traduït la paraula sense cap tipus de problema, però eixa xuleria, eixe despotisme, eixe menyspreu i eixa prepotència em varen encendre i, com que m'entenia no sé per quin motiu hauria de dir-li en castellà una paraula que, ella estava encabotada en que era diferent, buscant qualsevol tipus de diferència entre el "català barceloní" que ella va assumir que jo parlava i el seu "valencià de tota la vida", perquè clar, ella en sabrà molt, de valencià, i "jo a casa no el parle, però l'entenc, i tu el que parles no és valencià" o "en ma casa hem parlat valencià tota la vida i tu no parles valencià" o "Si en Catalunya no et contesten en castellà jo per què he de contestar-te en català?".

Per desgràcia estos conflictes són més habituals del que en pensem, i hem de canviar des de les arrels açò, perquè si no és així, no ho farem de cap manera.

dimarts, 22 de febrer de 2011

Sí a TV3




És del tot engrescador i encoratjador veure, ahir a la vesprada, la nombrossísima concentració de persones que es van reunir a la Pç de la Mare de Deu de València al voltant de les 19.00 per a recolzar les emissions de TV3 al País Valencià i, sobretot, per denunciar a un govern cada vegada més intolerant.

Esta concentració, segons dades dels organitzadors, de vora 3000 persones, té més mèrit si cap en que era un dilluns, havia sigut convocada per xarxes socials i només tres dies abans de que es produïra.

També és digna de menció cadascuna de les concentracions que, a diferents indrets del País Valencià i del Principat, s'han realitzat arran del tancament de les emissions de TV3.

Ara bé, el que em preocupa en estos moments és que esta acció es quede només en això, una concentració, ja que hem de lluitar per recuperar el que és nostre, i ser perseverants, i dir a les urnes que ja n'hi ha prou; de corrupció, de caciquisme i de botiflerisme.

El nostre poble, el valencià, és expert en deixar córrer cada atac que pateix, en oblidar com l'estat i els seus delegats es riuen d'ell, de nosaltres; i no només no planta cara, sinó que ho entén com que està bé; ja siga per complicitat, o bé pel pensament que no hi ha cap cosa a fer per canviar les coses.

El gran problema que tenim, és la falta d'organització, no hem de cremar-nos amb obligacions, sinó dosificar les nostres forces i, pacíficament i ordenadament, fer servir la nostra condició de poble, per respondre a cada atac, de manera insistent, que se'ns escolte ben fort; això no podran mai, callar-nos, almenys de forma democràtica.

Espere que esta reivindicació, de veure TV3, no caiga en l'oblit i només es recorde els dies 25 d'abril i 9 d'Octubre a les manifestacions vespertines; sinó que la gent se n'adone d'una vegada que hem de canviar de representants, hem de triar un que faça servir la condició d'elegit pel poble, i treballe per a ell, no en contra d'ell i a favor només d'uns quants.

Prova d'açò és que reconegudes figures del panorama pepero al nostre País, com ara el President de la Diputació, Alfonso Rus o el batlle de Castelló, Alberto Fabra, han fet una crida a que es torne a emetre TV3 al nostre país.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3851683/20110222/discrepancies-dins-pp-tancament-tv3.html

D'altra mà, i malgrat les desconveniències, el nostre poble també es caracteritza pel caràcter bregador, i pel gust en aconseguir empreses difícils, i per això espere que esta vegada no siga menys, i desitge aconseguir una victòria, que voldrà dir que anem en el bon camí, el camí d'aconseguir alliberar la nostra terra de l'ocupació.

Per això hem d'estar units i no vindre'ns avall davant cap cosa, l'enemic és fort, i té molt guanyat, però de més verds en maduren.

dijous, 30 de setembre de 2010

Després del 29-S

Ahir va ser la anunciada Vaga General, una vaga que arriba tard i mal, tard perquè duem més de dos anys en crisi, i mal perquè ningú s'ho creu.

Qui va a creure, a estes altures, a UGT i CCOO que, malauradament, són els sindicats majoritaris; i, malauradament, els menys demòcrates, malgrat que presumeixen d'això.

Jo entenc que la vaga és un dret, però qui vol la fa, i qui no vol, no; això mostra la solidaritat de cadascú.

Novament, ens trobem amb un país desfet, un país que no és capaç d'unir-se per cap cosa, un país moralment abatut, un país destrossat, un país que va pegant bacs, un país titella d'un estat que fa i desfà al seu plaer, amb un govern sucursal d'este estat, amb una gent perduda que no sap cap a on va i cap a on vol anar.

Ja l'ambient venia calfat per la brutal i desproporcionada actuació policial al carrer Colom de València durant el matí


http://www.youtube.com/watch?v=jOEJvpXF31U&feature=player_embedded



http://www.diagonalperiodico.net/Valencia,12078.html


No és tant les vora 90.000 persones que diuen que hi havien a la manifestació de la vesprada envers el govern i la seua reforma laboral, com els resultats electorals.

D'ací un any i mig, quan siguen les generals, tot continuarà igual, per molt que lluitem, la gent no vol adonar-se que ens estan furtant els diners, el pa dels nostres fills, el sustent dels nostres aturats, la jubilació dels nostres pares, la nostra pròpia, les partides per a educació, sanitat, cultura, benestar... és que ens estan furtant, com duen fent durant tres-cents tres anys, la nostra identitat com a poble, la nostra dignitat com a nació.

Però, si no som capaços de posar-nos d'acord, ja no sobre a on volem anar, sinó de contra què hem d'anar, somniar amb un futur millor es queda en això, en un somni.

Malgrat tot este discurs tan pessimista, tinc l'esperança que açò algun dia canvie, la gent responga, s'organitze i lluite per un futur millor.

dilluns, 30 d’agost de 2010

Reflexions d'EH

Després de gairebé una setmaneta per Euskal Herria, he vingut amb les forces renovades, una redistribució dels mobles del meu cap i sobretot, una sensació de no sé què que m'està envaint contínuament, em sent més pensatiu de l'habitual i no sé molt bé a què és degut...

D'altra banda, em va sorprendre, molt desagradablement el panorama a Vitòria-Gasteiz.

Enguany a més d'estar la prohibició de posar elements abertzales als locals, han netejat la ciutat que donava gust, si s'esforçaren igual pel país com ho fan per esborrar tot rastre de resposta combativa segur que EH estaria molt millor...

Certament, l'element de neteja és una força prou emprada pels polítics, enguany, cap a Falles varen netejar tots els contenidors del centre de València, plens d'enganxines de JERPV.

Esta tàctica té una doble voluntat, per una banda, aconseguir que els turistes que vinguen a la ciutat no vegen que hi ha una resposta a l'imperialisme que els polítics de l'estat ocupant fan a casa nostra; d'altra banda desmotivar a la gent que construïm la resposta, fent inútil els nostres esforços de reflectir la nostra disconformitat, i fer pensar i engrescar a la gent a que s'anime a combatre també la desfeta que ens fan.

La resposta contrària he trobat en Bilbo, en l'Aste Nagusia.

L'Aste Nagusia és la setmana gran de Bilbo, les festes populars organitzades per les comparses bilbaïnes i que enguany compta amb dos menys per la prohibició de dues d'elles per posar fotos dels presos polítics bascos al local, cosa qual és lògica en tal que la majoria dels militants d'estes dues comparses són familiars i amics, i volen tindre-los a prop en estes dates festives.

La resposta popular ha sigut omplir el centre de Bilbo de fotografies, cartells i pancartes, igual que cadascuna de les comparses, en favor de la llibertat d'expressió, associació i ideològica, la llibertat de tot un poble.

Si la cosa és ben senzilla i democràtica, si eixos locals provoquen rebuig popular, la gent no anirà a ells, però si no el tenen, per què han de prohibir-les, i encara que el tinguen, el lliure mercat permet que cadascú pose el negoci u organització que vulga sempre i quan respecte als competidors i a la resta d'éssers del voltant.

El problema és que l'Ajuntament bilbaí vol controlar les festes, unes festes que nasqueren de la voluntat popular i són controlades pel poble, i els fot no poder ficar mà en les comparses, i per això intenten fotre-les... però s'han trobat a tota una ciutat enfront.

"La resposta col·lectiva no és possible o impossible, és necessària"

PAU ALABAJOS - EUSKADI BATEGA

http://www.goear.com/listen/d48f379/euskadi-batega-pau-alabajos-%28-amb-ruper-ordorika%29